L’any 1919 l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch va comunicar a la comunitat científica la troballa d’unes pintures murals a l’interior d’una petita església de Polinyà, no gaire lluny de Barcelona. Tot seguit, l’historiador d’art català Mossèn Josep Gudiol va publicar la notícia a La Veu de Catalunya. A partir d’aquí nombrosos especialistes de renom han fet la seva aportació particular a l’estudi de les pintures des de diversos camps d’investigació. Durant aquell mateix any, 1919, el Servei de Conservació de Catalogació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya, presidida llavors per Puig i Cadafalch, va subvencionar uns treballs de neteja i de millora de la conservació de les pintures.
Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà van romandre in situ fins al 1941. Actualment, les pintures originals es poden veure exposades al Museu Diocesà de Barcelona, si no hagués estat així la humitat i les filtracions les haurien fet malbé per sempre. A l’església s’hi pot veure una reproducció feta per l’artista Raul Galusca, entre el 1999 i el 2002, tot i que també es poden distingir algunes restes de les pintures originals.
CONTEXT ARTÍSTIC
A la bibliografia l’autor de les pintures és denominat Mestre de Polinyà (anys 50) i passa a ser Mestre de Cardona als anys 80, Cercle de Cardona 1981 i novament mestre de Cardona al 2013.
La consagració de les quatre esglésies són força allunyades i podrien indiciar un grup de més d’un sol autor.
L’estil que caracteritza aquest grup presenta influència francesa. En tots els casos es tracta d’un estil autòcton, arcaïtzant i allunyat de la grandiositat de les pintures de la primera meitat del segle XII, d’estil italianitzant com les de Taüll o Pedret. També es pot inferir a una certa influència de la miniatura del Beat de Lièbana o altres beats.
Geogràficament, les pintures de Polinyà i Barberà estan molt pròximes. Cal recordar una altra dada en comú entre Polinyà i Barberà, que el Bonfill de Santa Coloma, els senyors de Polinyà, vivien a Barberà.
INTERPRETACIÓ
Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà, d’una gran expressivitat en les seves formes, daten de la primera meitat del segle XII. Estan elaborades en un estil autòcton que manté similituds grans amb les de Santa Maria de Barberà i amb influències franceses, lluny de l’estil italianitzant que es pot veure a Taüll o Pedret.
Les pintures conservades ocupaven principalment l’absis i el mur lateral de la banda sud de l’edifici. Representen diverses escenes de la vida de Jesús (Anunciació, Visitació, Nati- vitat i Anunciata) i de l’Apocalipsi. En canvi, la decoració mural de l’absis està dedicada a la Mare de Déu. També s’hi conserven algunes restes d’un pantocràtor al centre de la volta del primer tram de la nau. Hi ha, però, un altre personatge més enigmàtic sobre el qual els estudiosos no s’han posat d’acord i que ocupa l’intradós. Tot el conjunt pictòric té un gran valor patrimonial per la seva antiguitat, singularitat i característiques formals.
Els ideòlegs del programa iconogràfic no van ser els monjos d’un monestir, si no els canonges de la catedral de Barcelona segurament el mateix secretari del bisbe barceloní Oleguer. Aquest canonge, gramàtic i erudit podria haver planificat el cicle iconogràfic de les pintures patrocinant la seva execució. Segurament ho va fer amb la influència del prevere Ramon Miró, o el seu assessor, un home molt culte, format a Barcelona, que regí la parròquia de Polinyà i altres vallesanes en dates posteriors a la consagració de la de Polinyà.
L’autor de les pintures podria ser el Mestre de Cardona, anomenat així per ser l’autor , o en persona o personal del seu taller, d’ almenys de quatre de les pintures murals del segle XII a partir de les analogies estilístiques. Es tracta de Sant Martí de Serscorts, pintures conservades al Museu Episcopal de Vic, Sant Vicenç de Cardona, conservades al MNAC, Santa Maria de Barberà, conservades in situ, i Sant Salvador de Polinyà, conservades al Museu Diocesà de Barcelona.
L’estil que caracteritza aquest grup presenta influència francesa, en tot cas, es tracta d’un estil autòcton, arcaïtzant i allunyat de la grandiositat de les pintures de la primera meitat del segle XII, d’estil italianitzant, com les de Taüll o Pedret. També es pot inferir una certa influència de la miniatura del Beat de Lièbana o altre beats.
A l’absis podem observar la vida de Jesús, anunciació, visitació, nativitat, bany amb les llevadores i anunciació als pastors.
La Nativitat està representada a la manera bizantina amb Maria sobre un llit i el nen en el moment del part.
Tot el conjunt està presidit per una Maiestas Mariae, amb la Mare de Déu asseguda en el tron del salvador amb el Nen a la falda i flanquejada per dos arbres. Al costat de la Verge es detecta un personatge masculí, dret i descalç força malmès.
Al mur meridional observem les escena de Jesús davant Pilat al pretori. Pilat està assegut em un tron i al costat es dreça un soldat amb llança, casc i escut.
A l’escena del llibre de l’Apocalipsi destaca la imatge de Crist entronitzat dins una mandorla envoltat pels símbols dels evangelistes. Almenys es distingeixen dos, els de Lluc i Joan. També s’hi representen l’ Agnus Dei amb 7 ulls envoltat de 7 canelobres d’or, les 7 esglésies d’Àsia, de les quals només es distingeixen 3, el llibre dels 7 segells i dos dels quatre genets de l’Apocalipsi, el segon amb l’espasa i el quart amb una llança que travessa la cara d’un home.
A un fris amb una inscripció separava els dos nivells de representació de l’absis. La lectura es refereix a escenes de l’apocalipsi.
SEPTEM CANDELABRA.
INFERNO[A] NG [ELUS DIXIT]
AD PA [STORES NATVS EST VOBIS HODIE SALVATOR]
AGNUS DEI
PS IMOLATVS
PRO SALV
Agnus Dei Chr(istu)s i(m)molatus pro salu [te mundi]
Anyell de Deu, Crist immolat per la Salvació del món
Apareixen restes del Pantocràtor, al centre de la volta del primer tram de la nau. A l’ intradós de l’arc toral, decorat a la part alta amb motius vegetals, tija ondulada amb fulles i flors d’iris, apareix un personatge no identificat a la part baixa en un dels pilars, un sant bisbe, dempeus, amb casulla i estola, descalç, minvat i amb pal·li, que duu a la mà dreta una pedra.
La majoria dels estudiosos identifiquen aquest personatge vestit de bisbe com Sant Esteve, per la possible pedra a la mà dreta. Alturo (2016) ho dubta. Cal no oblidar que quan l’església es consagra, al 1122 pertanyia a la canònica de la Catedral de Barcelona des de 1056, als canonges, no al bisbe. Qui consagrà l’església fous (Sant) Oleguer, bisbe de Barcelona, però qui degué influir en els personatges representats al programa iconogràfic havien de ser els canonges, traslladats 1122 a Terrassa. Per tant Alturo segueix la pista barcelonina i defensa que el personatge en qüestió és un sant bisbe, segur i després de descartar sant Ruf, aposta per sant Jaume el Menor o bé amb menys possibilitats, per Sant Pere de Narbona.
El programa iconogràfic es basa així en dos aspectes:
- L’ explicació de la vida de Jesús, des del naixement fins a la passió i mort.
- Imatges de terror davant la fi del món i judici final, Apocalipsis de Sant Joan).
Per tant les pintures de Polinyà ofereixen el cicle iconogràfic complert des de l’adveniment de Crist al seu retorn a la fi dels temps.
En el decurs dels treballs de restauració efectuats a l’església a principis dels anys 2000 per restauradores del Servei de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat de Catalunya, es van descobrir noves pintures que no han estat estudiades. Es tracta de petits fragments localitzats a la volta i sobretot a l’ intradós de l’arc, una part de la mandorla i un fris. Sembla que estem davant l’ampliació del tetramorf i que es percep un nou genet de l’Apocalipsi, dos possibles àngels i altres elements decoratius.
A l’absis i la paret meridional llueixen des de l’any 2005 la reproducció in situ de les pintures conservades al Museu Diocesà de Barcelona i fetes per Raül Galusca entre 2003-2004.